Cap a la llibertat educativa: educació privada i universal. 

En els últims mesos s’ha debatut moltíssim sobre la nova llei d’educació: la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), coneguda com a Llei Wert. Milers d’estudiants d’arreu d’Espanya van sortir el passat mes d’octubre al carrer a manifestar-se en contra d’aquesta reforma educativa. Com a estudiant que sóc, però, em sento molt decepcionat amb els demés alumnes. La gran majoria d’estudiants, a part de demanar que s’aturin les retallades no aporten mesures concretes per millorar la nostra educació. Quants dels que es va

Dit això, podem començar a contestar els diferents motius pels quals els estudiants critiquen la Llei Wert. Bàsicament, l’argument que utilitzen la majoria de joves és el mateix: la nova llei d’educació és una imposició del Partit Popular i ens pretén adoctrinar. Els crítics més actius amb la reforma educativa insisteixen en que el govern té intenció d’adoctrinar-nos, en que ens volen inculcar els seus valors (suprimint l’Educació per a la Ciutadania i donant més pes a la religió, per exemple) i en que ens volen imposar el bilingüisme en aquelles comunitats on hi ha altres llengües vehiculars, a part d’altres motius més concrets. Jo mateix estic en contra d’aquesta llei educativa i de l’adoctrinament al qual ens volen sotmetre, però sóc conscient que TOTES les lleis educatives són imposades i que TOTES tenen funció adoctrinadora, en major o menor mesura.

Als conservadors els agradaria que l’escola pública ensenyi valors religiosos, la moral cristiana i la disciplina, mentre que als progressistes els agradaria que l’escola transmeti les idees d’igualtat entre les persones, independentment de la raça, el sexe i l’orientació sexual. A l’esquerra li encanta que el sistema educatiu promogui l’estat del benestar i la cura del medi ambient, mentre que la dreta prefereix explicar les bonances del lliure mercat i ensenyar la teoria del disseny intel·ligent, a part de la darwinista. Per això dic que imposició ho és tant un sistema educatiu ideat per la dreta, com un ideat per l’esquerra, com un consensuat i com un acordat per la comunitat educativa. 

Per què dic que és una imposició? Doncs perquè és impossible que totes les famílies que tinguin fills en edat escolar estiguin d’acord amb el mateix sistema educatiu. Així doncs la meva família podria donar més importància al coneixement de l’anglès i als meus veïns els hi agradaria que a l’escola pública s’impartissin més assignatures artístiques; a la família d’un amic meu potser li agradaria que s’ensenyés la moral alcorànica, mentre que a una amiga meva potser li interessaria que es donés més importància a les humanitats; el meu professor de castellà li donaria molta importància a les noves tecnologies mentre el meu profe de física preferiria seguir amb els mètodes tradicionals. En definitiva, cadascú de nosaltres té un sistema educatiu ideal i qualsevol sistema que no haguem escollit lliurement és una imposició! 

Ara bé, com solucionem aquest problema? Com podem evitar les imposicions? Com podem garantir que cada família tingui llibertat per elegir l’educació que vol pels seus fills? És el que intentaré respondre en aquest article, proposant un sistema basat en la llibertat educativa. 

Actualment només els rics tenen llibertat per triar l’educació dels seus fills i esquivar el sistema educatiu imposat per l’estat. Per què? Doncs perquè tenen la capacitat de permetre’s anar a una escola privada i, com a conseqüència, poden triar lliurement entre un gran ventall de continguts, idiomes i mètodes d’ensenyament alternatius, desmarcant-se d’aquesta manera del “menú únic” en forma d’escoles públiques imposat per l’estat a la gent amb menys recursos. Però… és possible que les famílies amb pocs ingressos també puguin gaudir de la mateixa llibertat a l’hora de triar escoles que els rics actuals? És clar que sí! Hem de tenir en compte que l’educació pública no és gratuïta, sinó de pagament. El que passa és que, al pagar-ho mitjançant els impostos, ens despreocupem i acostumem a dir que és gratis. Mentida! L’educació pública és inclús més cara que la privada! Segons dades que podem consultar a l’INE i a l’Eurostat, una plaça a l’escola privada té un cost mitjà de 4000 euros, mentre que el cost d’una plaça a l’escola pública (hem de tenir en compte que depèn de la comunitat autònoma en qüestió) es situa al voltant dels 6000 euros. Què podem deduir d’aquí? Que si l’estat no ens “robés”, via impostos, els diners que actualment van destinats a l’educació pública, la gran majoria de persones es podrien permetre triar l’escola que desitgin, sense haver d’anar sí o sí a la pública. Així doncs, la meva proposta per aconseguir la llibertat d’elecció en matèria educativa és la següent: PRIVATITZACIÓ DE L’EDUCACIÓ I XEC ESCOLAR. 

1. PRIVATITZACIÓ DE L’EDUCACIÓ. Privatització. Aquesta maleïda paraula per molts. Doncs bé, privatitzar les escoles és un pas endavant per aconseguir la llibertat d’elecció: traiem les mans de l’estat en una cosa tan important com és l’educació! O és que sap l’estat millor que vosaltres el que necessiten els vostres fills? Amb la privatització i la liberalització podrem aconseguir que els actuals centres públics es converteixin en centres privats amb diferents programes educatius per tal que les famílies puguin escollir entre un ampli ventall d’oferta educativa quan actualment, amb l’educació pública, com hem dit, s’han de conformar amb el sistema públic imposat pels governs. La privatització de l’educació permet que les diferents escoles que han estat liberalitzades puguin adoptar el mètode educatiu que desitgin (són interessats alguns mètodes d’ensenyança educatius com el mètode Kumon, Montessori, Waldorf, Doman, Sudbury…), decideixin les llengües en les quals impartir les classes (castellà, català, basc, gallec, anglès, xinès, rus, àrab… educació bilingüe, trilingüe…), proposin una especialització primerenca o tardana… Tot això provocaria, amb la baixada d’impostos corresponent (que ens tornin la part d’impostos que paguem i ara van a l’educació pública), en primer lloc, que totes les famílies puguin elegir l’educació dels seus fills sense cap “menú” imposat per l’estat i, en segon lloc, que la competència que es crearia, ara inexistent, comportaria una millora general de l’educació. No cal dir, que les escoles privades podrien estar constituïdes com una societat mercantil, com una cooperativa de professors, com una fundació, com una associació… Amb o sense ànim de lucre. Privatitzar l’educació i permetre totalment el home-schooling (educació a casa) comportaria aconseguir una educació lliure. 

2. XEC ESCOLAR. Ja hem explicat els avantatges de la privatització de l’educació. Ara hem d’esbrinar com es podria aconseguir que aquesta educació privada sigui universal, és a dir, que ningú es quedi sense escolaritzar per no tenir prou diners per pagar-se l’educació. Com es pot garantir això? Amb el xec escolar. En què consisteix? Doncs bé, consisteix en que l’estat entregui un xec, dotat amb una certa quantitat de diners, a les famílies amb rendes més baixes i que pels seus propis recursos no podrien pagar-se una educació privada, amb la finalitat que puguin escolaritzar els seus fills. Posem per cas que l’estat dóna a les famílies que no superin una quantitat d’ingressos determinada un xec amb un valor de 6.000 € per a que l’entreguin al centre educatiu en el qual vulguin matricular al seu fill. Si l’escola elegida costa 7.000 €, hauran de posar 1.000 € de la seva butxaca; si l’escola triada costa 4.000 €, podran estalviar els 2.000 € restants. Així doncs, el xec escolar és un sistema perfecte per garantir que les famílies amb ingressos més baixos també puguin triar l’escola i el model educatiu que prefereixin d’entre l’oferta que proporcioni el mercat i, lògicament, a un preu millor que l’actual, ja que amb la competència entre escoles les tarifes baixarien considerablement. En resum, qualsevol llei educativa és una imposició perquè és impossible que una d’aquestes lleis agradi a totes les famílies amb fills en edat escolar i, per tant, s’ha d’avançar per aconseguir llibertat educativa. Aquesta llibertat educativa només és possible amb la privatització de l’educació (amb la seva respectiva baixada d’impostos) per a que cada família pugui elegir lliurement, entre una àmplia oferta, l’escola que més s’adequa a les necessitats dels seus fills i “comprar” una plaça o, si ho prefereixen, poder educar els fills a casa. També, lògicament, garantir la universalitat de l’educació mitjançant el xec escolar, que serà entregat a les famílies amb menys recursos per a que els seus fills puguin ser escolaritzats.

I l’estat? L’estat lluny de la nostra educació, si us plau!