La Política americana ens afecta: 2016 (I)

Posted by : Josep Adolf Martí dimecres, 22 d’abril del 2015

Massa sovint i per desgràcia, des d’Europa i per tant des de casa nostra, es para poca atenció a la política nord-americana. Els europeus, i per tant els catalans, veiem molts cops en el nostre aliat de l’altra banda de l’oceà una societat i una cultura política molt diferents a la del Vell Continent, fet que fa que s’acostumi a pensar que, donades les nostres diferències, no val la pena mirar què passa, quant a eleccions, política i acció legislativa, als Estats Units d’Amèrica. I això és un gran error.

El passat, la història recent, ens dóna mil exemples de com l’anomenada americanització d’Europa, que probablement no sigui tan marcada com ens fan creure des de les posicions acadèmiques i els best-sellers del segle passat, ha fet que les accions empreses pel govern més important del món, el de la Casa Blanca, han acabat tenint una molt extesa reacció a casa nostra. Sense anar més lluny, la Guerra d’Iraq de l’any 2003, començada per l’ex-president George W. Bush Junior en col·laboració amb alguns governs europeus, va arrastrar a una acció militar injusta i amb terribles repercussions a pobles com el català que no tenien en absolut motiu per la lluita. Les accions de direcció macroeconòmica dutes a terme per la coneguda Fed, les mesures de seguretat als avions, la intervenció en assumptes internacionals i moltíssimes altres accions que a diari hom pot veure en els diaris fan de l’observació i anàlisi del dia a dia polític americà una acció necessària amb la que podem observar fets que passen al nostre pais, al nostre continent i, en última instància, a la política internacional global.

Aquests dies ha començat a Amèrica el que fins d’aquí uns mesos no arribarà als mass-media. La cursa intra i entre partits per arribar a la Casa Blanca ha arrencat fa escassos jorns amb el senador per Texes Ted Cruz anunciant la seva candidatura per guanyar les primàries del partit republicà. Aquest fill de pare cubà i mare americana nascut a Canadà, fet que per alguns sectors crítics amb les seves posicions el fa inelegible per la Constitució, ha vist com en una setmana s’ha afegit a la cursa l’home que motiva l’article que en aquest moment llegeixen. El senador per Kentucky Rand Paul, fill del mític heroi llibertari Ron Paul, s’ha llençat a la competició amb un missatge dirigit a sectors que mai abans no havien estat objectiu de les campanyes del Grand Old Party. Per altra banda, el Partit Demòcrata, que no podrà tornar a presentar a l’actual president Obama degut a la limitació legal que hi ha a la presidència a només dos termes de quatre anys, està bolcant la seva vista sobre la que al 2008 va ser la gran derrotada davant el jove senador negre que acabà éssent president. Parlem de Hillary Clinton, que tot i estar envoltada de problemes i escàndols de quan va exercir com a Secretària d’Estat és la gran preferida pel sector progressista dels Estats Units.

Principals opcions republicanes a la cursa cap a la Casa Blanca

I per què importa aquesta cursa presidencial d’un país tan llunyà com els Estats Units a una nació que ja té problemes suficients com per involucrar en la cosa pública a una població cada cop més apàtica davant el fet polític fins i tot a nivell local o nacional? Doncs perquè les eleccions que tindràn lloc novembre de 2016 seran crítiques tant per al futur dels Estats Units com per la prosperitat i la continuitat del model de societat més o menys capitalista que els països occidentals, posicionats ideològicament, econòmicament i política al voltant d’Amèrica des dels anys 50 del segle passat.

Quan l’actual president americà Obama guanyà les eleccions l’any 2008, es convertí en el primer president d’ètnia negra en tota la història dels Estats Units. Això, sumat a una retòrica pacifista i a un esperat canvi en la política que des de feia 8 anys es duia a terme a l’altra banda de l’oceà, va fer que el món sencer, no només el composat pels electors nord-americans, s’omplís d’esperança i il·lusió. Aquest fet, aquesta elecció, marca un abans i un després, es deia principalment des d’una esquerra que buscava a ultramar un messies a mesura que la crisi s’apropava a totes les llars. Amb el temps, el promès paradís es convertí en una regular i continua manca de canvi. Fora d’un de per si mal plantejat Obamacare, el Partit Demòcrata no ha pogut, en 6 anys ja, millorar la situació, més bé al contrari. Els rànkings i la estadística parlen ben clar. Obama és el president pitjor valorat en dècades, i és comparat segons l’opinió pública a desastres polítics com Carter a mitjans del segle passat.

Tot i això, el punt important aquí és que, després de tot, la victòria d’Obama sí que va significar quelcom nou. Va trencar esquemes, va imposar una nova corrent de pensament optimista dins l’esquerra i va fer que, tot i ser una presidència amb pocs objectius complerts i sense gaire fama de victoriosa, es relacioni ara i tot, a Europa, Obama amb esperança, canvi i progrés. És a dir, tot i que d’entrada no ho pensem i realment no és una cosa conscient, la política americana, o al menys aquella de primera línea, ens afecta i molt a molts nivells.