A mesura que m'he anat formant en la ciència econòmica he anat descobrint diversos errors i febleses en la democràcia, fins al punt de concloure que no és el millor sistema d'organitzar la política. En aquest article exposaré les meves conclusions, influenciades tant per la meva desconfiança envers l'estat com per l'escola de l'elecció pública o public choice school. Aviso des del començament que la majoria dels errors de la democràcia que menciono fan referència al sistema actual de democràcia representativa. Per tant, no tots els arguments presentats en aquest article són aprofitables per a criticar altres tipus de gestió pública com la democràcia directa o democràcia líquida, que també compten amb nombrosos inconvenients i errors.

Als llibres de text d'economia trobem sovint un capítol dedicat a les "fallades de mercat", però gairebé no hi trobem "fallades d'estat" o "de democràcia" (ja que la majoria d'estats occidentals són considerats democràtics). Anem doncs a discutir, punt per punt, per què la democràcia no és el millor sistema possible. Els punts que tractaré són els següents: ignorància racional, la importància dels lobbies, el concepte de representació, la miopia governamental i la falta d'incentius d'actuar eficientment.

Per explicar el que s'anomena ignorància racional aplicat a la democràcia, cal començar definint el concepte de bé públic. Per fer-ho, utilitzaré la definició i un exemple del professor Sala-i-Marín, que es caracteritza per explicar conceptes econòmics de manera senzilla. Segons el professor, aquest tipus de béns «són aquells que molta gent pot utilitzar alhora […] i quan un els utilitza, el benefici és per a l'usuari però els costos es comparteixen entre tots». I posa l'exemple de les terres pastura «Si les terres de pastura són comunals (com l'eren el la Europa medieval), l'herba que menja la meva vaca em beneficia a mi, el propietari, perquè permet que la meva vaca doni millor llet o millors vedelles. No obstant això, la destrucció que genera la meva vaca [cost] quan menja, és compartida per tots els propietaris de vaques ja que elles es queden sense pastura per menjar». En democràcia, a l'hora d'enfrontar un procés electoral, passa quelcom semblant, però a la inversa. Tots estaríem d'acord en què el votant perfecte seria aquell qui segueix l'actualitat política a la premsa, es llegeix tots els programes electorals, compara totes les propostes i fets dels partits polítics i, després d'una profunda reflexió que pot durar dies, vota. Això, que seria ideal, ningú ho fa. Per què? Doncs perquè al tractar-se la democràcia d'un «bé públic a la inversa», no hi ha incentius per fer-ho. El votant perfecte, al informar-se, deliberar i votar, està assumint tot el cost, però el benefici no és tot per ell sinó que és compartit amb els altres més de 20 milions de votants. En l'argot econòmic diríem que es privatitza el cost i es socialitza el benefici. T'interessaria un negoci en el què has de realitzar una gran inversió inicial tu sol i, si hi ha beneficis, els has de compartir amb milions de persones que ni coneixes? La resposta general és no. No obstant això, hi ha un cas en què el benefici de votar es maximitzaria i el benefici que obtindria el votant en qüestió seria significant: el cas en què el seu vot sigui el decisiu. Només hi ha un problema: això és gairebé impossible(*). A les eleccions generals a Espanya de 2011 hi van haver, aproximant, 25 milions de vots. La probabilitat de què el teu vot sigui el decisiu és de 1/25.000.000, és a dir, 0'000004%. És 250 vegades més probable que et toqui la loteria o 5.000 vegades més probable que et moris en un accident de cotxe ¡anant a votar! És a dir, si en les últimes eleccions no haguessis votat, o haguessis votat totalment el contrari, ¡el resultat hagués estat el mateix! Com veiem, al ser el benefici de votar insignificant, el que acaba passant és que allò racional en un procés electoral és ser un passota (votar sense coneixement de causa o no votar). Degut a la falta d'incentius que tenim al votar amb coneixement de causa, acabem votant basant-nos en elements emotius o trivials. Es produeix una futbolització de la política i de la democràcia. Igual que per un culer els del Barça són «els bons» i els del Madrid «els dolents», el mateix efecte es produeix entre determinants votants. El vot emotiu i trivial, de bons i dolents, es pot veure clarament en famílies afectades per la Guerra Civil. S'associa el PP amb el franquisme (molts dels seus socis van ser càrrecs polítics de la dictadura) i al PSOE amb la Segona República (va ser un dels partits republicans més importants en aquest període). Un nét d'un republicà afusellat per Franco mai de la vida es plantejarà votar al PP, ja que ho associarà ràpidament amb els qui van acabar amb la vida del seu avi, encara que en el seu programa (ni se'l llegirà) hi hagin més propostes del seu interès que les del programa del partit que vota. El mateix en el cas d'un catòlic que vota a la dreta i no es planteja votar al PSOE ni a IU per les salvatjades que va fer part de l'esquerra durant la guerra civil en contra els religiosos. Per acabar posant un exemple de vot emotiu, un votant catalanista que desitja, per sobre de tot, la independència de Catalunya per motius purament emocionals, ni es plantejarà llegir el programa de Ciutadans, ni molt menys votar-lo, encara que coincideixi amb ells en un 90% i, en canvi, només tingui un punt en comú amb el partit que dona suport. Resumint, no tenim incentius per un vot informat i raonat, i acabem votant per elements emotius o trivials, cosa que provoca que el resultat de les eleccions no sigui l'ideal.

Un altre de les fallades de la democràcia és la presència i la influència dels lobbies. Aquests grups tenen la característica d'unir sota el mateix paraigua a individus que tenen un mateix interès prioritari i, al ser prou nombrosos, influeixen fortament al poder polític per tal d'aconseguir privilegis a canvi de vots. Els candidats polítics no estan interessats en el votant individual normal i corrent. El seu únic vot els aporta molt poc, no els farà guanyar l'elecció (ja hem vist que el fet que un partit guanyi per tan sols un vot de diferència és gairebé impossible). En canvi, el vot dels milers de persones que formen part d'aquests grups d'interès els poden aportar moltíssim, i fins i tot els poden resultar imprescindibles per a obtenir una victòria electoral. Els polítics, doncs, es concentren en aconseguir el vot d'aquests col·lectius més o menys concentrats i organitzats prometent concedir-los privilegis, o mantenint-los en cas que ja els tinguin, augmentant el benefici dels grups en qüestió, en comptes de centrar-se en el benefici comú. El cost d'aquests privilegis als grups d'interès queda diluït entre els milions de contribuents, però el benefici el gaudeix tan sols el «lobby». Exemples de grups privilegiats d'interès poden ser els petits comerciants, els funcionaris, l'Església Catòlica, els sindicats, les patronals, pensionistes, cinema, etc.(**) Qui proposi treure privilegis a algun d'aquests grups, perdrà el vot dels seus membres. Per què cap partit, o gairebé cap, proposa la tan necessària liberalització d'horaris comercials a Barcelona? Perquè qui ho faci perdrà el suport dels petits comerciants. Per què cap partit proposa l'eliminació dels privilegis dels quals gaudeixen els funcionaris i passar a tractar-los com a treballadors d'una empresa privada? Perquè qui ho faci perdrà el suport de tots els funcionaris. Per què els partits polítics japonesos realitzen tantes propostes a favor dels jubilats i tan poques per la gent jove? Perquè la piràmide de població del Japó s'està invertint, hi ha molts més jubilats que joves, i els polítics no volen perdre una bossa tan considerable de vots. Mentre els polítics es concentren en acontentar als grups privilegiats d'interès, sovint s'obliden de la «majoria silenciosa».

A més a més, també hem de tenir en compte el problema que té l'efecte de la representació no vinculant. De fet, més que un error de la democràcia en general, és una fallada de la democràcia representativa. Un dels problemes és que al votar no elegim sobre qüestions concretes, sinó que votem partits que tenen un programa que no és res més que un pack de propostes a les que hem de donar suport en la seva totalitat al moment de votar a la candidatura. Algunes propostes les compartim, altres no, però no podem fer esmenes i, per tant, al votar, generalment estem acceptant propostes a les que no donem suport. El segon problema és que un cop els candidats dels partits són «representants del poble» poden fer el que vulguin. El programa electoral que has votat pot ser incomplet en qualsevol moment per part del governant sense que aquest fet tingui cap conseqüència. En el sector privat, en canvi, els contractes són d'obligat compliment, i existeix una tercera part que s'encarrega que aquest contracte es compleixi. Abans de la Revolució Francesa (origen de tots els nostres mals, mai és mal moment per recordar-ho), el que predominava era el mandat imperatiu. El mandat imperatiu consisteix en què el representat elegeix a una persona per tal de transmetre i defensar obligatòriament la decisió ja deliberada i presa pel representat. Explica Miguel Anxo Bastos en una de les seves conferències, que el Rey Carles V va fer reunir a les Corts a La Corunya (després de ser expulsats de Santiago de Compostel·la) per aprovar un nou tribut. El tribut es va aprovar subornant als procuradors, que havien estat indicats pel poble de votar contràriament a la creació del impost. A l'assabentat-se, els procuradors van ser penjats als seus pobles per trencar el sagrat principi de mandat imperatiu. En la meva opinió, doncs, el mandat imperatiu és molt més just que el concepte modern de representació pel fet que reflexa obligatòria i de manera clara la voluntat del representat. Però si es desitgés, sense canviar de sistema, la opció de castigar al representat que no compleix amb el programa, una bona opció és incorporar el recall, un element que permet portar a votació la decisió de cessar o no a un càrrec públic, un cop s'han recollit determinat nombre de signatures (encara que, insisteixo, això seria maquillar els defectes del sistema però no substituir-lo).

El fet que la gestió pública sempre estarà orientada al curt termini constitueix un altre dels errors. Per què? Doncs perquè els nostres governants pateixen una mena de miopia que no els permet pensar a més de quatre anys vista, que és quan tenen eleccions. Què passa si, per al bé de l'economia d'un país, el partit de govern ha de fer dures reformes, que són impopulars i comporten sacrificis immediats, però que poden arribar a ser beneficioses a llarg termini? Probablement, encara que no sempre, el més normal és que perdi les següents eleccions (***). Per tant, existeix l'incentiu per part dels polítics d'actuar a curt termini i de prendre mesures que maximitzaran els seus vots, però no el benefici de la societat. Es poden proposar solucions per tractar d'arreglar aquest problema, però no sempre funcionen. Per exemple, se sol dir que als Estats Units la limitació del càrrec de President a dos legislatures fa que el President, si és votat per segon cop, pugui governar amb l'objectiu de deixar un bon llegat al país a llarg termini, al no veure's mai més lluitant per la reelecció. No obstant, aquest argument no sempre funciona. A Mèxic, per exemple, l'últim any del mandat d'un govern és conegut com a “Año Hidalgo” (chingue a su madre el que deje algo), fent referència a que, com precisament no s'han de tornar a presentar a la reelecció, despilfarren i aprofiten el càrrec per beneficiar-se a si mateixos, caient en corrupció. Deuen haver moltes més solucions per arreglar aquest problema, però sempre seran maquillatge i no solucions finals. El problema de la miopia governamental no el solem trobar, per posar dos exemples, en la empresa privada i en la monarquia absoluta. La gestió per part d'empreses privades mitjançant la funció empresarial a través del mercat, sense tenir la necessitat de caçar vots dels diferents grups d'interès ni de tenir un horitzó temporal curt, provoca que puguin realitzar les mesures, projectes i inversions que són beneficioses per l'empresa a llarg termini en lloc de centrar-se en l'efecte immediat. Amb una monarquia absoluta, si pensem en ella com una propietat privada d'un individu sobre l'estat, passa quelcom semblant (abans de la Revolució Francesa, cap rei va cobrar més del 10% d'impostos i els seus deutes eren bastant baixos si els comparem amb els actuals)

Per últim, i ho mencionaré sense aprofundir-hi gaire, tenim la carència d'incentius per actuar d'una manera eficient. Polítics i buròcrates utilitzen diner aliè al prendre decisions i al invertir, cosa que comporta una sèrie d'incentius perversos que a la vegada portaran ineficiència. Un empresari, si inverteix malament, ho paga ell; un polític, si fa quelcom malament, ho paguem els altres. A més a més, ens trobem un problema, quan es crea un organisme públic, encara que sigui totalment inútil, és molt difícil que s'acabi eliminant. Per tant, ineficiència i expansió de l'estructura estatal són conseqüències de la gestió pública democràtica.

Malgrat tots els problemes, trobar una alternativa a la gestió pública democràtica és un tema complex, on encara hi ha molt per investigar. Acabaré l'article amb la famosa frase de Churchil, «La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que ja han estat provades».

(*) Hi ha hagut algun cas on s'ha decidit el resultat d'una elecció per un sol vot. Per informació extra aquí: http://www.nber.org/papers/w8590.pdf i 

http://uspolitics.about.com/od/CampaignsElections/a/Can-One-Vote-Make-A-Difference.htm

(**) Hi ha grups (petits botiguers, jubilats, funcionaris...) que poden ser defensats perfectament per tots els partits siguin del color que siguin. Però hi ha altres sectors (Església Catòlica, LGBT, sindicats, patronals...) en què no tots els partits poden defensar els privilegis de tots al existir un trade-off (si vols donar privilegis a l'Església Catòlica per obtenir el vot als seus fidels no pots, a l'hora, concedir drets o privilegis als homosexuals; si vols donar privilegis a la patronal, no podràs donar-los als sindicats). En aquest cas, cada partit s'especialitza en un grup diferent (veure paper del professor Giacomo Ponzetto http://crei.cat/people/ponzetto/strategic_extremism.pdf). Tot i aquest incís, cal dir que l'argument exposat a dalt segueix sent vàlid: cada partit s'especialitza en un lobby per captar els seus vots, i oblida a la majoria de ciutadans que no estan enquadrats en cap grup d'interès.

(***) Em ve al cap el govern socialdemòcrata a Alemanya, abans que arribés Angela Merkel al govern.